jordi-verges-taller-obras-destacadas

La rellotgeria, incorporant-hi el bronze, la porcellana, les fustes exòtiques o el marbre, conforma una part importantíssima de les Arts Decoratives.

El col·leccionisme de rellotges, a diferència d’altres temes, requereix una cura i un manteniment que el fa molt més complex. Com que es tracta d’un mecanisme antic el qual pretenem que funcioni, necessitarem els coneixements d’un antiquari expert en rellotgeria.

No són gaires els professionals especialistes en aquesta matèria. A la nostra empresa estem dedicats en exclusiva a la restauració i conservació de rellotges, a Sitges. També hem participat fins a l’any 2015 a les fires d’antiguitats més importants a Madrid i Barcelona.

« de 66 »

Aquest esplèndid rellotge realitzat en fi “biscuit” de porcellana de París i bronze daurat, (or moulu), pertanyent a la nostra col·lecció, va ser la peça escollida per FERIARTE com a imatge d’aquest esdeveniment l’any 2010. Es va exposar al nostre estand i va ser admirat per col·leccionistes i aficionats, així com per les personalitats que van acudir a la fira.

El plantejament estètic d’aquest rellotge parteix d’un disseny purament neoclàssic. Etienne Maurice Falconet va realitzar a finals del S.XVIII l’escultura que inspira aquesta obra, “Les Tres Gràcies”. Aglae, Eufrósine i Talia, filles de Zeus i de la nimfa Eurínome, presidien totes les celebracions i festes. I igual que les muses, habitaven a l’Olimp i atorgaven als artistes l’habilitat i la genialitat per fer les seves obres.

Un exemplar d’aquest model, fet en marbre blanc, i d’època Lluís XVI, forma part de les col·leccions del Museu del Louvre a París.

De manufactura parisenca, va ser realitzat durant la segona meitat del S.XIX. Amb mecanisme especial de platines rodones i escapament de volant, disposat de forma horitzontal , amb la chausée que transmet el moviment als cèrcols giratoris que fan al seu torn de quadrant. Té soneria d’hores i mitges sobre campana per sistema de rasclet.

« de 12 »

A FINALS DEL SEGLE XVIII, l’exotisme dels rellotges “au bon negre” va fer el delit a una clientela influïda pels grans èxits literaris de l’època. Robinson Crusoe, Paul i Virginie, Les aventures de L’últim Abencerratge i Atala & Chactas, van posar de moda el mite del “bon sauvage”. En no poder embarcar-se en expedicions llunyanes, el públic apreciava les escenes que mostraven aquests rellotges amb una decoració original i sumptuosa de personatges exòtics, amb bronze fosc i vestits en bronze daurat .

Els més antics daten de finals de l’època Lluís XVI, però és especialment des del Directori i l’Imperi fins a la Restauració, que van brillar amb tot l’esplendor

Un dels models més representatius és el “portefaix”. Aquest home negre, vestit amb pantalons i un barret daurat, camina amb un bastó de jonc. L’esfera està enclavada en un fardell que porta a l’esquena.

Amb el mateix vestit, el matelot fuma la seva pipa amb indiferència, recolzant-se en una bala de cotó, mentre que una àncora marina i un barril completen la decoració.

Els recol·lectors del cafè i el “venedor d’aus exòtiques” estan delicadament representats en preciosos rellotges.

Vestit amb calça curta i coronat amb una corona de plomes, el “negrillón” grassonet és una mena de querubí, sostenint el rellotge al cap amb els braços aixecats i subjectant-lo amb les mans. O un postilló, al carro d’una dona jove, les rodes del qual integren l’esfera a “El carro de Luisiana”.

Robinson Crusoe i Divendres també estan representats, igual que Atala &Chactas, i Paul et Virginie, en passatges de les novel·les de Daniel Defoe, Chateaubriand i Bernardin de St Pierre.

La sèrie “Continents” està representada per “Àfrica” i “Amèrica”, dues impressionants “negresses” inspirades en la figura mitològica de Diana Caçadora, amb llances, plomatge i elements representatius de cada continent.

Tant era el desig a la societat de l’època, de posseir rellotges amb temes exòtics, que els principals bronzistes van competir en la creació de models, alguns dels quals van ser registrats al “Cabinet des Estampes” de la Biblioteca Nacional a París.

« de 23 »

Els rellotges de “cercles tournants” varen sorgir principalment a l’època del Neoclàssic francès. Es tracte de substituir l’esfera normal per dos cèrcols que disposats de forma horitzontal ens marquen les hores i els minuts al girar. El principi mecànic que regeix els cèrcols és el mateix que el de les agulles en un rellotge convencional, variant només la disposició de la maquinària que passa a ser allotjada de forma horitzontal.

Altres models més complexos, tenen un sistema de transmissió amb eixos i rodes angulars que manté el mecanisme més allunyat dels cèrcols.

Tot això va permetre als bronzistes i rellotgers de prestigi desenvolupar models diferents i molt més diversos.

« de 27 »

Rellotge de sobretaula o gabinet d’època Consolat, manufacturat amb caoba de Cuba i bronze daurat al mercuri. Signat a l’esfera per l’autor, amb numeració i manetes pròpies de Breguet.

Giovanni Paisiello, cèlebre compositor italià, establert a París, va col·laborar amb Abraham Louis Breguet en el perfeccionament del metrònom que es va presentar a l’exposició del 1806.

El 24 de Germinal de l´an XII (13 d´abril de 1804) Paisiello va adquirir a Breguet aquest rellotge de despatx N. 1480. Consta aquesta venda als registres de la casa Breguet a París.

Paisiello va compondre durant aquest any 1804, la Missa de la Coronació de l’Emperador Napoleon que va tenir lloc al mes de desembre del mateix any.

Aquest rellotge va ser presentat per Jordi Vergés al Saló Internacional FERIARTE a Madrid l’any 2011.

ABRAHAM-LOUIS BREGUET (1747 – 1823)

Abraham Louis Breguet, va néixer a Neuchâtel, però va passar la major part de la seva vida a París. Cap aspecte de la fabricació de rellotges no es va escapar al seu estudi i els seus invents van ser tan decisius per a la rellotgeria com variats.

La seva carrera va començar amb una sèrie de incorporacions importants a la mecànica de la rellotgeria: la creació dels rellotges amb calendari perpetu, de gran èxit. La introducció de gongs per als rellotges de soneria de repetició i la primera protecció per als pivots de l´eix del volant.

Lluís XVI i la reina, Maria Antonieta, van ser uns dels primers entusiastes de la rellotgeria de Breguet. Els seus rellotges incorporaven els últims avenços i això agradava enormement als clients.

« de 9 »

FERDINAND BERTHOUD (1727 – 1807) 

Berthoud és un dels rellotgers parisencs més importants de la segona meitat del segle XVIII i els primers anys del segle següent. Format al taller del seu germà, va ser nomenat Mestre rellotger el 1753.

En 1764 és nomenat rellotger del Rei i de la Marina. Es va dedicar als cronòmetres marins i va dissenyar els rellotges utilitzats en els navilis reials. Va ser autor de moltes obres tècniques cèlebres relacionades amb la rellotgeria. Els sobirans francesos li van mostrar la seva estima, en particular Lluís XVI que li va comprar totes les eines i rellotges per 30.000 lliures.

Com els millors rellotgers de l’època, es va envoltar dels artesans de més talent per a la creació dels seus rellotges, en particular els bronzistes Caffieri, Martincourt, Osmond, Saint-Germain i Gouthière. Avui, les seves obres pertanyen a les col·leccions públiques i privades internacionals més importants, entre les quals destaquen el Victòria i Albert Museum de Londres, el Metropolitan Museum of Art de Nova York, el Museu del Louvre de París i el Palau Pavlovsk de Sant Petersburg.

« de 13 »

LA SIGNATURA LEPAUTE

Els germans Jean André Lepaute (1720-1789) i Jean Baptiste Lepaute (1727-1802), tots dos rellotgers de Lluís XVI, van treballar al Palais du Luxembourg, i a les Galleries du Louvre, sota llicència real. Signaven les seves obres LEPAUTE Hger. du Roi a París. Una de les firmes de més reputació en rellotgeria. Van ser membres de la Comissió Horària.

« de 22 »

Cronòmetre de marina N. 2500, muntat en caixa de palissandre massís reforçada amb elements de llautó. Suspensió cardan per allotjar el mecanisme, sistema de fre, clau de donar corda amb trinquet i nanses de transport.

Esfera metàl·lica, platejada, ostenta la signatura de l’autor, així com el número de sèrie, numeració romana i sub-dials per a segons i reserva de marxa. Agulles de minuts i hores en or.

El seu autor JOSÉ RODRÍGUEZ DE LOSADA, (8 de Maig de 1797 Iruela – 6 de Març de 1870 Londres) És sens dubte el rellotger espanyol de més prestigi Internacional.

Va ser militar liberal y Caballero de l’Ordre de Carlos III. Es va exiliar a Londres i va treballar en una rellotgeria. Ja a la seva primera etapa, Losada realitzava interessants rellotges. Gràcies a la seva destresa és nomenat Oficial rellotger i més tard a causa de la malaltia del propietari, el substitueix al capdavant del negoci i l’expandeix al mercat espanyol i iberoamericà.

Es casa amb la filla de qui va ser el seu cap i instal·la la seva rellotgeria a Regent Street. A la rebotiga estableix una tertúlia que ell mateix anomena: La tertúlia de parla espanyola, a ella acudeixen diversos personatges entre ells el seu gran amic José Zorrilla qui li dedica diversos poemes.

L’Armada Espanyola el nomena Rellotger Cronometrista de la Marina i li

encarrega diversos cronòmetres. Losada lliura fins a 70 rellotges, a més dels que serveix particularment a capitans i els adquirits per les marines

altres països, en total unes 250 unitats.

Quan torna a Espanya governa Isabel II, el primer que visita és Madrid

i la Porta del Sol, que es troba en reformes. El 1855 Losada regala el rellotge de l’Edifici de Governació. Avui dia tan popular.

DESCRIPCIÓ TÉCNICA; es tracta d’un mecanisme de platines rodones, escapament de “detente” amb làmina d’or. L’únic tipus de “détente” utilitzat per Losada va ser el d’EARNSHAW. Volant contrapesat i espiral cilíndrica de cronòmetre. “Fusée” i cadena per compensar la força del la molla real. Dispositiu que manté la càrrega durant l’operació de rearmament. Vuit dies de reserva de marxa. Els cronòmetres de vuit dies tenen un pont doble, amb el conjunt d’escapament disposat de manera modular, sistema enginyós que facilita la tasca de manteniment de la mecànica.

« de 15 »

Renacle-Nicolas Sotiau (1749 – 1791)

Renacle-Nicolas Sotiau, ha de ser considerat el principal i més talentós representant de la rellotgeria de luxe parisenca durant la dècada anterior al final de l’època de Lluís XVI.

Després de la seva denominació com a Mestre, el 24 de juny de 1782, va instal·lar el seu taller a la rue Saint-Honoré i immediatament va tenir un gran èxit entre els aficionats de l’època. Va dissenyar obres mestres d’elegància, perfecció i refinament, i a través dels principals marchand-mercier de la capital, en particular François Darnault i Dominique Daguerre va vendre als col·leccionistes més importants.

Com els millors rellotgers parisencs, Sotiau s’envolta dels artesans més hàbils per produir els bronzes dels seus rellotges, treballant en particular amb Pierre-Philippe Thomire i François Rémond. Aquest gust que té per l’excel·lència, li permet en particular, portar el cobejat títol de “Rellotger de Monseigneur le Dauphin”, fill gran de Lluís XVI i Maria Antonieta.

Les seves obres formen part del patrimoni de grans personalitats de l´època; són propietat de financers, en particular del banquer de la cort Jean-Joseph de Laborde. D’alts membres del clergat, com François-Camille Principe de Lorraine, i de grans aristòcrates, com Louis-Antoine-Auguste de Rohan-Chabot, duc de Chabot, Charles-Just de Beauvau, príncep de Craon i Albert-Paul de Mesmes, comte d’Avaux.

Sotiau també va crear sumptuosos rellotges per al príncep regent d’Anglaterra, futur rei Jorge IV, així com per a les Mesdames de France, ties de Lluís XVI i per a la reina Maria Antonieta. Avui dia, les grans col·leccions internacionals atresoren rellotges de Sotiau. En particular els exposats a la Walters Art Gallery de Baltimore, la Frick Collection de Nova York, la Huntington Collection de Sant Marí i el palau de Versalles, així com els pertanyents a la Col·leccions reials espanyoles i angleses.

« de 4 »

JEAN ANTOINE LÉPINE (1720 – 1814)

Famós rellotger i científic equiparable al seu contemporani Abraham Louis Breguet.
Lépine va centrar la major part de la seva producció en els rellotges de butxaca, sent els de sobretaula, reguladors i esquelets els més escassos. La numeració que ostenten els rellotges de sobretaula va del número 4.000 al 4.600, i no son correlatius, ja que l’autor destinava xifres determinades per a cadascun dels seus models. Del número 4.400 al 4.600 són rellotges “esquelet”.
La signatura que figura a “La Bacchante” ,número 4.292, reflecteix el moment històric entre la caiguda de la Bastilla i la mort de Lluís XVI, sent així possible nomenar la Plaça de Lluís XIV com a Place des Victoires i alhora mantenir el títol d’Horloger du Roy
Al rellotge número 4.219 encara hi ha la menció “Place de Louis X4”.
La numeració híbrida és un disseny degut en exclusivitat a Lépine i acostuma a ser el seu esmaltador el cèlebre Barbichon, establert al número 1 de la Rue Saint Severin.
Es troben rellotges de Lépine a l’Hermitage de Sant Petesburg ia la Col·lecció Reial Britànica, entre altres museus.

« de 10 »

PIERRE PHILIPPE THOMIRE (1757 – 1843)

Pierre-Philippe Thomire va ser el bronzista parisenc més important de l’últim quart del segle XVIII i les primeres dècades del segle següent. Al principi de la seva carrera va treballar per a Pierre Gouthière, ciseleur-fondeur du Roi, i cap a mitjans de la dècada de 1770 va començar a treballar amb Louis Prieur. Més tard es va convertir en un dels bronzistes adscrits a la Manufacture Royale de Sèvres, creant les muntures de bronze per a la majoria de les obres importants del moment. Després de la Revolució, va comprar les accions de Martin-Eloi Lignereux, convertint-se així en el més important proveïdor de bronzes de moblament per a castells i palaus imperials. A més, va treballar per a una rica clientela privada, tant francesa com estrangera, inclosos diversos dels mariscals de Napoleó. Thomire es va retirar el 1823.

« de 19 »

JEAN-SIMON DEVERBERIE (1764 – 1824)

Jean-Simon Deverberie va ser un dels bronzistes parisencs més importants de finals del segle XVIII i les primeres dècades del segle següent. Deverberie, es va especialitzar al principi en la fabricació de rellotges i canelobres adornats amb figures exòtiques, en particular africanes. Cap al 1800 va registrar diversos dissenys preparatoris per a rellotges “au nègre”, inclosos els models “Àfrica”, “Amèrica” i “Parella de Indis Americans” (els dibuixos dels quals es conserven avui al Cabinet des Estampes de la Bibliothèque nationale a París). Va obrir taller a la rue Barbette al voltant de 1800, a la rue du Temple al voltant de 1804 ia la rue des Fossés du Temple entre 1812 i 1820.

« de 17 »

ANDRÉ-ANTOINE (1759 – 1814)

André Antoine Ravrio és un dels bronzistes parisencs més importants de finals del segle XVIII i del Primer Imperi. Proveïdor oficial del guardamobles de l’Imperi, Ravrio participa, juntament amb Pierre-Philippe Thomire i Claude Galle, en la remodelació de les principals residències de l’emperador Napoleó i en el subministrament de nombrosos mobles de bronze per a les grans personalitats de l’època, en particular a mariscals de l’Imperi. Actualment, algunes de les seves creacions pertanyen a les col·leccions del Mobilier national de París i a importants col·leccions públiques i privades internacionals.

Els bronzistes Ravrio i Thomire van incorporar a les seves obres motius referents a la mitologia grega i romana, moltes vegades en estreta col·laboració i d’altres en renyida competència entre els seus dissenys.

« de 9 »

CLAUDE GALLE (1759 – 1815)

Claude Galle va ser un dels bronzistes fonedors més eminents de finals del període Lluís XVI i de l’Imperi, Claude Galle va néixer a Villepreux, prop de Versalles. Va ser aprenent del fonedor Pierre Foy i es va casar amb la seva filla el 1784. El 1786 va obtenir el mestratge. A la mort del seu sogre el 1788, Galle va assumir la direcció del taller, que es va convertir en un dels més grans de París, emprant, a l’apogeu de la seva activitat, prop de 400 artesans. Galle va traslladar el seu taller primer a Quai de la Monnaie (més tard Quai de l’Unité), després, el 1805, al núm. 60 de la Rue Vivienne.

El dipòsit de mobles de la corona, sota la direcció de l’escultor Jean Hauré de 1786 a 1788, ho va honrar amb diverses ordres. Galle va treballar amb molts artesans notables, com Pierre-Philippe Thomire; va subministrar la majoria dels mobles de bronze per al Château de Fontainebleau durant l’Imperi. Va rebre molts encàrrecs imperials, de làmpades, bronzes de rellotges, canelobres i gerros per als palaus de Saint-Cloud, Trianons, Tuileries, Compiègne i Rambouillet. També va abastir els palaus italians de Monte Cavallo a Roma i Stupinigi a prop de Torí.

« de 12 »

ROBERT OSMOND (1711 – 1789)

Robert Osmond va ser el bronzista que va donar rellevància i projecció als bronzes francesos. Va néixer a Canisy, prop de Saint-Lô; va començar el seu aprenentatge al taller de Louis Regnard, mestre fonedor en terra i sorra, i es va convertir en mestre bronzista a París el 1746. Està registrat treballant a la rue des Canettes a la parròquia de St. Sulpice, mudant-se a la rue de Mâcon el 1761. Robert Osmond es va convertir en membre del jurat, obtenint així un cert grau de protecció dels seus drets creatius. El 1753 va enviar a buscar el seu nebot a Normandia, i el 1761 el seu taller, que llavors havia crescut considerablement, es va traslladar a la rue de Mâcon. El seu nebot, Jean-Baptiste Osmond (1742-després de 1790) es va convertir en mestre el 1764 i des d’aquesta data va treballar en estreta col·laboració amb el seu oncle, fins al punt que és difícil diferenciar les contribucions de cadascú. Robert Osmond es va jubilar al voltant de 1775 i va morir el 1789.

Prolífics fonedors i ciselladors del bronze, els Osmond van treballar amb igual èxit en els estils Lluís XV i Neoclàssic. Molt apreciades pels entesos de l’època, les seves obres van ser adquirides per rellotgers i marxants.

Algunes de les seves obres més destacades són; el rellotge que representa el Rapte d’Europa (Museu Getty, Califòrnia) a l’estil Lluís XV, dos importants rellotges Neoclàssics, dels quals hi ha diversos exemplars, (Musée Condé, a Chantilly i el Museu d’Art de Cleveland), rellotges cartell amb cintes cisellades (dues al Museu Nacional d’Estocolm i a París, Museu Nissim de Camondo), i un notable rellotge decorat amb un globus terraqüi, cupidos i porcellana de Sèvres (París, museu del Louvre) és una altra de les seves obres també representatives.

Especialitzant-se al principi en l’estil rocaille, a principis de la dècada de 1760 van canviar al nou estil neoclàssic i aviat es van comptar entre els seus millors practicants. Van subministrar bronzes als millors rellotgers de l’època, com Montjoye, per a qui van realitzar caixes per a cartonnier i rellotges de columna, sent la columna un dels motius favorits del taller d’Osmond.

« de 9 »